Podem aprendre dels nostres alumnes?
Al diari Ara del 23/02/2019 s´ha publicat el seguent text de en David Cirici que dona joc al debat educatiu. El text és diu "Podem aprendre dels nostres alumnes". Creiem que els pares també haurien de dir alguna cosa, des del seu paper. Us convideu a tots els educadors a expressar la vostra opinió
Aprendre dels alumnes
Per aconseguir que aprenguin alguna cosa, els professors també hem d’aprendre dels nostres alumnes. N’aprenem la seva realitat d’adolescents o de joves, les noves maneres de viure i de veure el món. Ens lamentem, per exemple, que llegeixen poc. O gens. Hi ha qui diu que és culpa de les lectures obligatòries. Hi ha qui diu que és culpa del poc prestigi de què gaudeix la cultura de l’esforç. Hi ha qui parla de la tendència a la satisfacció immediata i amb el mínim esforç. Però potser que parlem amb ells i n’aprenguem alguna cosa.
¿Sabeu les hores que dediquen els vostres fills a veure sèries? Amb només tretze anys, bona part dels meus alumnes estan familiaritzats amb unes deu sèries, moltes de les quals, com l’espanyola 'Vis a vis' (la més vista pels meus alumnes), arriben als 40 episodis. Això vol dir que hi han dedicat moltes hores. Als humans ens agrada que ens expliquin històries, i les sèries responen a aquesta necessitat. Tant se val que siguin cantades per un trobador o publicades en un fulletó. Les sèries són una nova manera d’explicar històries.
Malgrat tot, volem que llegeixin. Perquè sabem que la paraula escrita supera els mitjans audiovisuals pel que fa a la millora de la competència lingüística i al desenvolupament de la capacitat de comprendre i d’imaginar. L’audiovisual és més passiu que el text. Però si ens quedem aquí, i insistim que han de llegir, i no sabem ben bé què els hem de convidar a llegir, fracassarem. El món no va en aquesta direcció. És evident que no llegiran per raons de competència lingüística.
Entre els qui llegeixen sense renunciar a les sèries, veig que hi ha una presència important de llibres que ofereixen el que no poden trobar a les sèries. Ho he descobert gràcies als vídeos breus que els faig fer recomanant un llibre. Els copio dos títols: 'El sol i les seves flors', un llibre de poemes i dibuixos de Rupi Kaur, o 'Tothom hauria de ser feminista', de Chimamanda Ngozi. Ja ho veieu: poesia i assaig. Les històries -novel·les o contes- estan molt bé per a qui llegeix habitualment. Però qui només mira sèries se sentirà més atret per la novetat del que proposa la poesia intensa però transparent de Kaur, o per l’assaig que reflexiona sobre allò que més els preocupa. I no em digueu que tots dos són per a les noies.
